L'actriu i directora de teatre Mònica Lucchetti, la cantant Tànit Navarro i el músic i compositor Carles Beltran, es capbussen dins la vida i l'obra del poeta de Burjassot V.A. Estellés.

Versos de passió, amor i sexe, vida i mort, guerra i postguerra construïts (com diu Joan Fuster) obrint els ulls --tots els sentits-- en la sinistra etapa dels gran pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: raccionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il.lusió feraç entorn del pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d’una salut esvaïda. 

Ovidi Montllor va dir:  Estellés té un llenguatge que connecta rapidíssimament i, a més, té moltes poesies amb un llenguatge impetuós i impactant.

​

"La poesia d'Estellés és dialecte, expressió col.loquial, vòmit de llengua, triomf de la paraula directa i sense enganys, narrativitat, conversa d'amics o monòleg llarg i contradictori, paròdia, reflexió sobre ell mateix i sobre el seu poble o sobre tots els aspectes possibles de la realitat immediata; són les petites coses i els neguits quotidians, tot allò que podríem definir com les preocupacions diàries de l'home normal i corrent. Aquesta és amb tota probabilitat l'aportació més visible i enlluernadora de tota la seua poesia. Però, no ens deixem enganyar per la fluïdesa d'aquesta retòrica humil i desconcertant; sota la seua senzillesa hi ha un lirisme profund que amara tots els seus versos, l'encant i el record de les coses amables, tendres i elementals, el contrast entre la realitat bruta i trista que registra amb paciència de notari i la imatge que brolla com una flor o un llampec o la barreja aparentment indiscriminada de mots vulgars i grollers amb l'adjectiu de caràcter culte i refinat, o el símil o la referència literària."

  
(Jaume Pérez Muntaner)